inici · blog · dansa i timidesa: quan un nen vergonyós puja a l'escenari
Dansa i timidesa: quan un nen vergonyós puja a l'escenari
«És que la meva filla és molt tímida...» — ens ho diuen com un dubte, i és el millor motiu per venir. El que hem après en 25 anys de veure nens vergonyosos trobar el seu lloc.
Hi ha una escena que es repeteix cada curs: una família a recepció, un nen mig amagat darrere la cama del pare, i la frase — «és que és molt tímid, no sé si això és per a ell». La nostra resposta, després de dècades veient-ho, és sempre la mateixa: la dansa no és malgrat la timidesa; sovint és la millor resposta a la timidesa. I no perquè la «curi» — la timidesa no és cap malaltia — sinó perquè li dona al nen exactament el que necessita per estar bé sent com és.
Un lloc on no cal parlar
La majoria d'activitats socials demanen paraules, i és just on el nen tímid pateix. A la sala de dansa la conversa és una altra: la música mana, el cos respon, i ningú no espera que diguis res enginyós. Molts nens vergonyosos descobreixen ballant que tenen moltes coses a dir — només que no eren amb paraules.
Un grup petit, estable i previsible
El que espanta la timidesa és la incertesa social: gent nova, situacions obertes. Una classe de dansa és el contrari — les mateixes companyes cada setmana, la mateixa professora, una estructura que es repeteix i es domina. Aquesta previsibilitat és un matalàs: quan l'entorn és segur, el nen tímid es desplega. A vegades triga tres setmanes; a vegades, tres mesos. Sempre arriba.
La confiança no es predica: s'acumula
A un nen insegur no li serveix que li diguin «tu pots!». Li serveix comprovar-ho. La dansa és una màquina de petites comprovacions: aquesta setmana el gir, l'altra el pas nou, després la coreografia sencera. Cada «m'ha sortit» és un maó. No es nota de un dia per l'altre — es nota al cap d'un curs, quan la mateixa criatura que no aixecava la mirada demana posar-se a primera fila.
I llavors arriba l'escenari
El festival de final de curs és el capítol que cap família tímida no es creu per endavant. Setmanes d'assaig, un vestuari, el teló, els llums — i el nen que «no parlava amb ningú» ballant davant de centenars de persones. No perquè hagi deixat de ser tímid: perquè dalt de l'escenari no hi puja sol — hi puja amb el seu grup, fent una cosa que domina. I l'ovació que ve després val per mil xerrades motivacionals. Les mares ens ho diuen amb llàgrimes als ulls cada juny, i cada juny els responem el mateix: nosaltres només hem posat la música; això ho ha fet ell.
Per on començar
Si el teu fill o filla és dels de darrere la cama, comença suau: una classe del seu grup d'edat, sense pressa i sense públic. La primera classe és gratuïta, i si el primer dia només mira, també val: mirar és la primera manera de participar dels tímids. La resta arriba sola — nosaltres ho hem vist centenars de vegades.
dubtes habituals
I si arriba el dia del festival i no vol sortir a l'escenari?
No passa gairebé mai — el grup i la coreografia dominada fan de xarxa — però si passa, no es força: pot mirar des de dins amb les companyes. Sovint qui no volia sortir al desembre és qui més gaudeix al juny.
Millor una activitat individual o de grup per a un nen tímid?
El grup petit i estable de la dansa dona el millor dels dos mons: treball personal dins d'un col·lectiu segur, sense l'exposició d'un esport de competició ni la solitud d'una activitat individual.
Quant triga a «obrir-se» un nen tímid a dansa?
Cada nen té el seu ritme: n'hi ha que a la tercera classe ja canten, d'altres que necessiten un trimestre. La clau és no tenir pressa — la constància setmanal fa la feina sola.
també et pot interessar
no et perdis cap article
Un cop al mes, els articles nous i les novetats de l'escola directes al teu correu. Sense soroll, i et pots donar de baixa quan vulguis.
vine a provar-ho: la primera classe és gratis
tria com t'estimes més: truca'ns, escriu-nos o vine a veure'ns. sense compromís, t'ajudem a trobar el grup perfecte.